El major factor de risc en les complicacions per lents de contacte, sol ser el comportament no complidor, ja sigui deliberat o no intencionat, per part del usuari.

L’ús dels sistemes de manteniment, la higiene adequada i respectar el temps de l’ús de les lents i programes de reemplaçament recomanats, deuria ser una pràctica a seguir per tot el conjunt d’usuaris de lents de contacte.

Un pacient complidor es renta les mans abans de manipular les lents, utilitza adequadament el sistema de manteniment que li han prescrit, neteja i reemplaça assíduament l’estoig de les lents de contacte, segueix el programa de l’ús i del reemplaçament que se li ha recomanat i compleix amb les revisions de manera regular.

L’incompliment de les recomanacions es un impediment en el tracte adequat de la salut visual i te implicacions en l’eficàcia clínica dels tractaments.

De un estudi realitzat a usuaris de lents de contacte, es dedueix que entre un 40 i un 91% no compleix estrictament amb el règim de manteniment recomanat. Un de cada cinc pacients afirma que sempre que les lents no els causi molèstia als ulls, pensen que hi ha molt poc risc per utilitzar les seves lents de contacte durant més temps del recomanat.

Hem de recordar que el compliment de les normes d’higiene, manteniment i freqüència de reemplaçament de les lents de contacte, està directament relacionat amb la satisfacció subjectiva de l’ús d’aquestes i per suposat de la salut ocular dels usuaris.

El compliment de totes aquestes normes ens reportarà un veritable benefici per la nostre salut ocular, la visió millorarà i les lents ens resultaran més còmodes i endemés ens estalviarem el temps perdut en visites no programades a l’especialista.

Carles Fàbregas

Wilde va escriure ”La tragedia de la tercera edad no es ser viejo, si no que se es joven”.

En aquest nou mil•lenni s’imposa contemplar aquest concepte des d’una filosofia global, menys tràgica, on ser jove en la maduresa constitueixi una actitud normal i un al•licient vital per les persones grans.

En la maduresa es tan important mantenir-se en forma com mantenir l’interès i la curiositat pel món que ens envolta. La vitalitat física, mental i social no es tant una qüestió de gens sinó com de l’estil de vida que escollim.

En aquesta etapa de la vida, quant els sentits comença’n a debilitar-se, la visió adquireix una importància capital, que ens permet establir una relació amb l’entorn i les demés persones, a més de ser el vincle per poder desenvolupar aficions e inquietuds culturals.

Un esperit creador o artístic podrà despuntar a l’exterior durant la maduresa o desenvolupar-se plenament. Els jocs de taula i en especial l’escacs, no només ens permeten gaudir, si no que ens ajudaran a mantenir la ment desperta. En aquest mateix sentit, la lectura, la música, els esports, el col•leccionisme, el cinema, el teatre, visites a exposicions o museus…, seran opcions interessants per viure amb intensitat aquest important i llarg període de la vida, assolint una major autoestima e interès per tot allò que ens envolta.

El paper protagonista de la visió en totes i cadascuna d’aquestes activitats ens indica la gran importància de la prevenció i de tenir cura de la salut ocular. En condicions d’un correcte funcionament dels demés sentits, un 80% de tota l’informació que rebem ve donada per la visió. Una bona visió implica l’absència de patologies significatives en ulls i vies òptiques així com un estat refractiu visual adequat per cada distància de treball. Un control professional de la visió tant a nivell patològic com a nivell funcional, garantirà una salut visual adequada per assegurar la comunicació de la persona gran amb el món exterior.

Les persones grans, amb freqüència es veuen afectades per alteracions patològiques de diferent pronòstic, que poden afectar d’una manera o d’un altre a la visió. És prou habitual que a persones afectades per cataractes, en les que un canvi de compensació òptica podria millorar la visió, s’aconselli, poc afortunadament, no adaptar lents noves per possibles canvis refractius que puguin haver-hi posteriorment. No per presagiar a curt termini un possible canvi, negarem la possibilitat de millora, hipotecant la visió del pacient en espera d’una intervenció quirúrgica que en molts casos trigarà mesos o anys. Si podem millorar la seva visió amb una nova prescripció oftàlmica fins que arribi el moment d’intervenció, es convenient efectuar-la.

Les persones grans, no sempre reben tota l’informació necessària i de la manera adequada per poder optar a una solució concreta i eficaç davant un determinat problema visual. No sempre son conscients de que d’una correcta exposició de les seves necessitats visuals facilitarà al professional el donar una resposta adequada a la seva visió. La comunicació entre professional i pacient resulta imprescindible per optimitzar la solució adequada a les necessitats visuals de cada pacient.

Hem de considerar la visió com un procés global en el que intervé tot l’organisme. Les persones grans poden i deuen potenciar la seva visió, no només amb la prevenció i els controls adequats, si no mitjançant un estil de vida actiu e interessat per tot el que els envolta.

La comunicació entre diferents especialistes de la visió i d’altres professionals de la salut, sempre que sintonitzin amb el món de les persones grans, donarà com a resultat, des del punt de vista de la salut global, una major qualitat assistencial i una millora en l’atenció del pacient.

Carles Fábregas.

La vista es potse el sentit més important en els éssers humans. Al voltant del 80% de la informació, emocions i sensacions ens arriben a traves dels nostres ulls.

La majoria de les activitats que fem, moviments i respostes físiques o mentals, estan relacionades en major o menor grau amb el nostre sistema visual.

A traves del sentit de la visió rebem la majoria de la nostra educació i cultura i és moltes vegades imprescindible en activitats tant qüotidianes com conduir, llegir, escriure,etc..

Per tot aixó, un bon sistema visual que sigui eficaç ens ajuda en gran mesura en la nostra vida i en les activitats que en ella desemvolupem.

Però, com veiem? Són realment els ulls els que veuen?.

El mon visual está format per un fluxe permanent de informacions procedents d’angles, entorns, condicions lluminoses i distancies diferents.

La llum reflexada per les superficies canvia amb la il.luminació i la imatge d’un objecte, també amb la distancia, així i tot som capaços de saber que un objecte té un color i una mida constant.

Veiem a traves dels ulls, però és realment el cervell el que reb la informació, la procesa i emet una reposta.

La llum és la causa de la visió. Es una forma d’energia que provoca una serie d’estímuls en l’ull i que es transmeten cap al cervell.

Veiem les coses gracies a que la llum incideix en els objectes i aquets reflexen part d’ella cap als nostres ulls, que reben aquesta energia i la transformen per que pugui arribar al cervell on, a modus d’informació; s’analitza i s’emet la resposta corresponent.

Els ulls estan situats en les cavitats orbitaries en el crani. Aquest estan recoberts per una serie de teixits dels quals n’hi ha de transparents, per la qual cosa els feixos de llum poden travessar-les fins arribar a la retina.

Si considerem un raig de llum que entra en el nostre ull, la primera superficie que es troba és la cornia. Un teixit transparent format per varies capes i membranes.

Al travessar-les troba l’humor aquós, un liquid incolor que es troba en la part anterior del globus ocular. Per darrrera de l’humor aquós hi ha el cristal.lí, una petita lent responsable de l’acomodació, és a dir, de l’enfocament dels objectes. Al igual que la cornia és transparent i junt amb ella dona la potencia refractiva de l’ull, és a dir, les dioptries.

Per darrera del cristal.lí hi ha una altre liquid més viscos anomenat humor vitri i és el responsable de mantenir la forma i la tensió de l’ull.

Finalment el raig de llum arriba a la retina, membrana formada per varies capes que té la funció principal de convertir els estimuls lluminosos en impulsos electrics que a traves del nervi òptic arribaran al cervell.

Les cel.lules fotosensibles de la retina responsables de transformar l’energia lluminosa s’anomenen cons i bastons.

Mentre els bastons són més sensibles i responen nomes en nivells lluminics baixos (poca llum), els cons operen en nivells de més llum i capten els colors.

La sinapsis química entre els cons els bastons i els altres cel.lules de la retina, fa possible que la informació visual arribi al nervi òptic i a traves d’aquest fins al cervell.

En l’escorç visual primari es realitza un analisi inicial de la imatge i es distribueix la informació a d’altres zones funcionalment especialitzades.

Investigacons produides en els ultims anys han portat a la conclusió de que les senyals visuals no són processades per un unic sistema jerarquic, sino que passen al menys, per quatre sistemes cerebrals de processament, cadascun dels quals fa una funció diferent.

Un sistema processa la informació relativa a la percepció del color, un altre la informació del moviment, localització i organització espaial i els altres dos sistemes processen la forma.

En la majoria dels casos els problemes visuals no són enfermetats. Entre les moltes alteracions que pot patir la visió, les més conegudes són aquelles que anomenen refractives i que tenen a veure amb el funcionament anormal del sistema d’enfoc ocular.

Quan hi ha problemes refractius es dir que l’ull és amètrop i, per tant, que és miop, hipermètrrop i / o astigmata .

En qualsevol cas,cap defecte de refracció és una enfermetat i mentres que els altres professionals de la salut tracten els problemes orgànics (enfermetats) els Optics-Optometristes ho fem de les anomalies funcionals de la visió.

Carles Fàbregas

La presbícia o vista cansada és una anomalia de la visió deguda a l’evolució natural de l’ull. Sorgeix entre els 40 i 45 anys. Apreciem una disminució de la capacitat d’enfocament en visió pròxima. A la pràctica això es manifesta quan descobrim que tenim un problema per poder llegir o escriure amb comoditat i a la distància habitual.

Amb l’intenció de solucionar aquests problemes, l’Industria Òptica ha evolucionat de manera sorprenent per crear les últimes generacions de lents progressives. Amb això, no només s’ha aconseguit millorar de forma radical la visió del prèsbita, si no també la pròpia imatge i confort.

Un dia ens sorprenem a nosaltres mateixos fent un nou gest sense adonar-nos. Al començar a llegir, a escriure o cosir; el nostre cap s’allunya del que tenim a les mans, per que no el diferenciem amb detall. Al no poder tirar el cap més enrere, allunyem els braços. Tot és més clar ara, però molt més lluny. Des d’aquest precís moment es confirma que tenim presbícia.

La presbícia no apareix de sobte. És simplement una anomalia de la visió produïda per la evolució natural de l’ull.

Perdem elasticitat a la lent, anomenada cristal•lí, que ens permet enfocar les coses a distàncies curtes. Aquesta pèrdua s’inicia ja cap la nostre infància, però no es comença a notar en tota limitació fins la maduresa. És calcula que entre els 40 i 45 anys el nostre punt pròxim per enfocar ja es troba a més de 40 centímetres, amb el que la distància de treball resta alterada, per això és complicat o impossible el realitzar tasques prolongades de prop.

Ens allunyem instintivament de qualsevol objecte per poder observar-ho amb més nitidesa, apareix cert cansament o fatiga visual. Les imatges es tornen borroses i s’ajunten les lletres i precisem d’una major i millor il•luminació per veure les coses de prop.

Depenen de la persona, del treball que es realitzi i de la ametropia que es pateixi, aquests símptomes apareixen més o menys d’hora.

Els prèsbites, ja sigui més tard o més d’hora, han de millorar la seva visió utilitzant lents que els hi permetin eliminar aquesta anomalia sobrevinguda.

El més típic per corregir la presbícia es la ullera de prop, amb graduació només per distàncies pròximes.

Aquest tipus de correcció ens limita molt l’àrea de visió, ja que al tenir una sola graduació només ens permet enfocar a una distància.

Per poder veure tant de lluny com de prop, existeix l’opció de la lent bifocal, però l’inconvenient és el salt tant brusc que te de la visió de lluny a prop i no tenir una bona visió en distàncies intermèdies, a més afegint la molèstia de la línea del bifocal i el component antiestètic. Degut a això, aquest tipus de lent bifocal està en desús.

Front a aquest tipus de lents ens trobem amb els progressius, avui en dia la millor manera de solucionar el problema de presbícia.

Aquest tipus de lent és un gran avançament de la Tecnologia Òptica. No presenten línees de transició entre la visió de lluny i la pròxima, a més a més ens ofereix una bona visió intermèdia molt important pel desenvolupament de les nostres tasques diàries ja sigui a la feina com a casa i també, perquè no, es una lent més estètica.

En poc temps la tecnologia de fabricació d’aquestes lents progressives han avançat molt ràpid, permetent lents amb zones de visió molt amplia i pràcticament sense aberracions laterals i amb una progressió molt suau per passar de la visió de lluny a la de prop i viceversa.

Existeix, des de fa algun temps, un tipus de lent de prop amb visió intermèdia, que ofereix una visió pròxima més amplia i eixerida, aconseguint una obertura de l’entorn de prop, ideal per treballar en grup i amb pantalles d’ordinador o vídeo, reunions o en un sopar, realitzar treballs de bricolatge, etc.

Per una correcta compensació òptica, al aparèixer els símptomes de presbícia abans comentats, deuríem acudir a un especialista òptic optometrista o oftalmòleg, per procedir a un examen visual amb el fi de rebre l’ajuda òptica necessària en cada cas.

Carles Fàbregas

La percepció es l’elevació a la nostre consciència d’alguna cosa que està passant simultàniament fora i dintre de nosaltres mateixos.

¿Veiem de igual manera allò que ens atrau, que ens desagrada o que en resulta indiferent?

¿Què sabem sobre l’atenció?

Si passo pel costat d’alguna persona a qui conec i no la saludo, aquesta potser es molestarà, ja que s’ha adonarà que l’estava mirant. Però el que no sap és que degut a que estava distret , l’he mirat però no l’he vist.

El nostre sistema visual està desenvolupat de manera que la visió perifèrica està en permanent alerta, ja que ancestralment hi havia el risc de que de cop i volta sortís un enemic potencial des de la nostra perifèria. La visió central, pel contrari, pot en determinats moments baixar el seu to d’alerta, com passa sovint quan mirem les coses sense ser conscients que les estem veient.

Els mecanismes de l’atenció son fonamentals en la nostre vida i la de qualsevol espècie. Aquests son els que ressalten a la nostre consciència tot allò que té interès rellevant per a nosaltres: perill, oportunitat, presència d’un ésser estimat, etc.

L’atenció té a veure i molt, amb els sistemes bàsics en el manteniment de la consciència, també amb el sistema límbic o emocional. En ell s’avalua el que passa i segons sigui aquesta avaluació es posen en marxa uns o altres mecanismes.

Quant qualsevol de nosaltres avalua alguna cosa, sigui un problema, una situació o a una altre persona, està condicionat per l’informació emmagatzemada en el seu propi cervell. Qualsevol altre faceta de la realitat que està succeint no podrà ser elevada a la consciència i per tant percebuda. Som lleugerament cecs a ella.

Jo defineixo la visió com un procés actiu que culmina quant la informació que arriba al cervell a través dels ulls, és enriquida i contrastada simultàniament per altres vies sensorials i emmagatzemada neurològicament pel propi organisme.

Això no fa més que ressaltar la importància de l’aprenentatge i la riquesa del medi ambient durant el desenllaç infantil. L’estudi i l’entrenament de la percepció visual son importants no tant sols per que la percepció visual juga un paper transcendental en l’aprenentatge escolar, si no també per que afecta a totes les àrees del desenvolupament. El sistema perceptiu – motor del nens, base de l’activitat conscient i voluntària, descansa principalment en la percepció visual, la qual ens dona el major i més precís coneixement del món que ens envolta, fins a tal punt que la visió és, per a nosaltres, la porta principal de la percepció.

Carles Fàbregas

El cristal•lí es una lent natural de l’ull, que té la funció d’enfocar les imatges de prop gràcies a la capacitat que té per variar la seva forma. Amb l’edat es va perdent aquesta capacitat d’acomodar, la qual cosa dona lloc a l’aparició de la presbícia o vista cansada, condició ocular que ens impedeix veure nítidament els objectes més propers. Acostuma a aparèixer sobre els quaranta anys d’edat i tard o d’hora tots la patirem.

El cristal•lí pot patir també, un procés d’opacificació donant lloc a l’aparició de les cataractes. Quant aquestes es considera que estan madures, s’ha d’intervenir quirúrgicament. En l’actualitat l’operació per ultrasons i facoemulcificació, implantant lents intraoculars, és molt efectiva i segura.

No obstant, el nostre propòsit no es parlar d’estats patològics, si no d’estudiar el que deriva dels canvis normals que pateix el cristal•lí amb l’edat.

El cristal•lí augmenta el seu espessor contínuament, pudent passar dels 3.6mm als 15 o 20 anys a un gruix d’uns 4.6mm als 70 anys. Una variació d’un mil•límetre en l’ull que té una longitud total aproximada d’uns 24mm, es important.

La substància que forma el cristal•lí ni es clara ni transparent, si no que es d’un color groguenc. El cristal•lí absorbeix la radiació de forma selectiva, deixant passar més quantitat de llum groguenca i absorbint més el blau. Degut a l’augment del gruix d’aquest, aquesta absorció augmenta amb l’edat. Per tant les persones grans tenen una sensibilitat reduïda a la regió corresponent al blau. Els objectes blancs poden semblar que siguin de color groc i la distinció entre verd i blaus pot ser cada vegada menys clara, de la mateixa manera decreix la diferencia entre el gris i el marró fosc.

La miosis o disminució del diàmetre pupil•lar, que també sorgeix amb el pas dels anys, junt a l’engruiximent del cristal•lí, altera la visió de les persones grans. La llum que abasta la retina, en condicions normals als seixanta anys, es tan sols una tercera part de la que pot arribar als vint anys, el qual implica que, una persona gran tingui que recorre a un nivell de llum més elevat per arribar al mateix nivell d’il•luminació retiniana que una persona jove. Tot això deriva en que la visió d’una persona gran, pugui veure’s reduïda en condicions de baixa il•luminació, degut a una reducció del contrast.

Aquesta reducció en les capacitats visuals, es manifestarà en una disminució de l’agudesa visual, que serà més notòria en freqüències intermèdies o altes, que estan més directament relacionades amb la visió de detalls. També degut a la difusió de la llum, empitjorarà l’adaptació a l’obscuritat, causant enlluernament en conducció nocturna o circumstàncies similars.

Aquestes alteracions comporten un canvi en la potència de l’ull, la qual implica una diferent prescripció òptica, que fa aconsellable la seva avaluació de forma regular per part del òptic–optometrista.

Carles Fàbregas

En aquests últims temps es freqüent l’aparició de noticies i comentaris als diaris sobre els accidents laborals, que en el nostre país abasta taxes molt elevades amb repercussions greus i tristes en els aspectes humans i econòmics.

Una immensa majoria de les activitats laborals es desenvolupen en locals interiors i s’estenen a les hores nocturnes. Per això el procés visual pel qual el treballador reconeix el seu lloc de treball es basa generalment en la il•luminació artificial. Donada la importància de la visió per reconèixer els riscos d’una situació i reaccionar evasivament amb rapidesa, es lògic pensar que existeix una relació entre les condicions de il•luminació i la seguretat laboral.

Un accident pot i sol tenir causes complexes, i es difícil atribuir-ho a un sol factor, però si es pot comprovar que existeix una correlació entre el percentatge general de accidentalitat i les condicions de il•luminació, segons un estudi realitzat en nombroses industries europees de diferents activitats. La millora en la il•luminació influeix en percentatges molt significatius en la reducció dels accidents laborals. Aquesta reducció es comprensible atenen a dos factors: la percepció ràpida i fiable del lloc de treball i la disminució de la fatiga visual del treballador. Aquets factors estan molt relacionats amb les condicions adequades de lluminositat.

La Llei de Prevenció de Riscos Laborals reconeix aquest aspecte i ja en el Reial Decret 486/1997 establia en el seu article 8, la obligació de que la il•luminació del llocs de treball proporcionés condicions de visibilitat adequades a una activitat sense riscos. L’Annexa IV d’aquest mateix decret està íntegrament dedicat a la il•luminació i defineix aspectes que s’han de prendre en consideració.

Encara que, un text legislatiu es insuficient per induir i conduir a una bona pràctica. Per això, resulta molt satisfactori que més recientment el Institut Nacional de Seguretat e Higiene en el Treball hagi publicat una Guia Tècnica que estableix unes orientacions i normes clares i detallades sobre les condicions de il•luminació necessàries en els diferents tipus d’activitats laborals, el seu contingut es molt complert i actualitzat.

Així doncs, en aquest moment contem amb disposicions clares que ens faciliten el desenvolupar un sistema de il•luminació del tot satisfactori per cada lloc de treball i així aconseguir reduir, en tot el possible, la taxa de accidentalitat laboral derivada de les deficiències de la il•luminació.

Carles Fàbregas

Les ulleres de sol son quelcom més que un element purament estètic, son la garantia total de que els nostres ulls estan protegits contra les radiacions ultravioleta que venen del sol.

No hi ha dubte que les ulleres de sol son fundamentals en les exposicions prolongades dels ulls a les radiacions solars.

La quantitat de radiació rebuda augmenta quan la superficie del terreny te una alta reflectancia, per exemple la neu, la superficie del mar o de la sorra, ja que a la radiació directa s’ha d’afagir la reflexada.

A la peninsula, la població en general i sobre tot els habitants de les zones costaneres o de muntanya tenen un risc més gran de contraure qualsevol tipus de problema o molestia ocular podent produir fotoftalmia. En exposicions ordinarias els símptomes apareixen entre les 6 i 12 hores posteriors.

Les primeres molesties son generalment com si tinguéssim sorra dins dels ullls, acompanyades d’una gran fotofobia amb llagrimeig i dolor.

El millor tractament per la fotoftalmia és la prevenció. La majoria dels casos en que es presenta son deguts a que la persona no utilitza ulleres protectores adecuades.

La utilització d’ulleres de sol protectores en les hores de major intensitat de llum solar, pot prevenir a la llarga l’aparició d’enfermetats oculars com les cataractes, lesions maculars, anomalies retinianes, queratitis, conjuntivitis, etc.

Es important tenir en compte que aquests problemes son conseqüència de la disminució de la capa d’ozó, ja que aquesta s’encarrega de filtrar i reduir la quantitat de radiacions més perjudicials pels nostres ulls. Sense la protecció de la capa d’ozó, la vida a la terra seria impossible.

L’ullera de sol ha de tenir unes correctes propietats espectrofotomètriques, coses que només un professional expert ens pot assegurar. Els filtres han d’incluir una bona reflexió, absorció i transmissió. No han de distorcionar la imatge, conservant una bona agudesa visual, han de mantenir la fidelitat dels colors i han de ser resistents al ratllat, trencaments i impactes.

En quant a protecció de les radiacions, les lents solars han de cumplir dos requisits fonamentals: filtrar adecuadament la radiació ultravioleta perque el nivell que arribi no sigui perjudicial pel nostres ulls, i atenuar la llum visible per evitar intensitats molestes.

Existeixen tres tipus de filtres de protecció solar, els minerals, els orgànics i els fotocromàtics.

Els minerals estan fabricats de vidre. Aquets poden ser colorejats en massa durant la fabricació o tintats en la superficie un cop fabricats. La desventatge d’aquest tipus de filtre es el seu pes i la fragilitat als cops.

Un altre tipus de filtre seria el grup dels orgànics, que està significant una revolució en l’evolució de l’ Optica. Aquests es coloregen un cop fabricats, ficant-los cert temps en líquids. La seva gran ventatge és el seu poc pes i la seva resistència al trencament i a possibles impactes, en canvi son més delicats en quant al ratllat. Son filtres de molt bona qualitat òptica i d’una gran absorció dels ultraviolats.

Per últim, els fotocromàtics, serien els filtres que es fan foscos més o menys en funció de la quantitat de la radiació ultravioleta que reben. Avanç només s’aplicaven en lents minerals, però en l’actualitat també poden ser orgànics.

En quant als colors, els filtres de protecció més utilitzats son el marró, el gris i el verd.

El marró es el que fa variar un xic la percepció dels colors, però millora els contrastos. Aquest color està especialment indicat en esports de muntanya, així com ciclisme, tenis,etc. Aconsellat pels miops, persones operades de cataractes o amb baixa visió.

El gris es el més idoni, ja que l’ull perceb els colors tal i com son i és per això, el filtre més recomanat per la conducció.

El filtre verd permet una percepció dels colors amb poques alteracions i és molt aconsellable pels hipermètrops, recomenable per tot ús.

Existeixen altres tipus de filtres, com els grocs o luminals, que sense ser de protecció solar, augmenten considerablement el contrast. Son molt efectius en conducció nocturna i en situacions de visibilitat reduida, com la boira.

Aquests filtres poden ser aplicats en lents graduades, per compensar quasevol defecte visual i així beneficiar-nos d’una protecció efectiva davant les radiacions solars.

Es important destacar que una lent sense filtres específics que només redueixi la intensitat lluminosa provoca que la pupil.la es dilati molt més, permetent així , l’entrada de major quantitat de radiacions solars, i mentre que la nostra sensació es d’estar protegits, aquestes encara ens estan perjudicant molt més que si no portessim cap protecció.

Unes ulleres de sol que tinguin totes les garanties de qualitat només les podem trobar en establiments d’òptica, i únicament l’Optic-optometrista podrà aconsellar-nos les més adecuades segons la nostra activitat.

Carles Fàbregas

La correcció de defectes visuals mitjançant cirurgia refractiva es una realitat i cada vegada ni han més persones que es sotmeten a aquestes operacions. Les tècniques van millorant i cap esperar que en els pròxims anys les xifres d’operacions augmentin. Tot i les millores en aquestes tècniques quirúrgiques, encara persisteixen algunes complicacions. Deixant al marge les possibles complicacions clíniques, la neutralització total del defecte visual del pacient no sempre es complerta i molt sovint sorgeix una major sensibilitat a la llum, que en ocasions arriba ha ser molt molesta, en especial en condicions de poca llum, quant les pupil•les es dilaten i entren en joc les zones perifèriques de la còrnia. En aquestes circumstàncies poden aparèixer halos al voltant de les llums. La conducció nocturna de vehicles sol ser una de les tasques més difícils per les persones operades. Un altre complicació freqüent es la pèrdua de contrast, que en ocasions arriba a ser notòria. Tot i això, la gent valora molt positivament el fet de deixar de portar ulleres o simplement de no dependre d’elles i la majoria de operats es declaren satisfets després del seu pas pel quiròfan.

En la vida del pacient post-lasik desapareixen les ulleres, però no les de sol, passant a

ser usuaris potencials de lents de protecció solar y en ocasions ulleres per corregir la graduació residual i millorar la sensibilitat al contrast. Seran d’ús esporàdic per optimitzar la visió en circumstàncies de fortes demandes visuals com: treball amb monitors, conducció nocturna, il•luminació solar alta, etc.

Avui en dia tots tenim una ullera de sol, i pels operats de lasik, en determinades condicions de il•luminació, els filtres solars son una necessitat. En aquests casos es recomanable l’ús de lents que, apart de protegir contra els rajos UV, proporcionin una bona visió sense alterar les capacitats visuals. Una lent tintada qualsevol disminueix algunes funcions visuals: hi ha una pèrdua de sensibilitat al contrast i una modificació en la discriminació cromàtica de la escena.

La pèrdua de sensibilitat al contrast va associada a la disminució de la luminància mitja i en quant a la modificació en la cromaticitat, aquesta es compensa , en part, gràcies als mecanismes d’adaptació cromàtica, que resultarà més o menys eficaç depenen del perfil espectral de la lent. El laboratori de lent oftalmològiques Essilor ha creat els filtres PhysioTints, aquests filtres constitueixen una bona alternativa per a persones intervingudes de defectes refractius mitjançant la tècnica Lasik, ja que proporcionan una millor sensibilitat al contrast i discriminació cromàtica que els convencionals.

Los PhysioTints es una gama de colors concebuts per procurar als usuaris de lents de color una visió més natural dels colors. Estan disponibles en marró, gris, verd i gris- verdós; des de la tonalitat A fins a la tonalitat D, passant per AB, B i C. En total vint opcions diferents per cobrir totes les necessitats, des del to més clar, per a conducció nocturna o treball amb monitors, fins al més fosc, que és per alta muntanya o navegació.

Havent realitzat un seminari sobre els Avenços en la Cirurgia de la miopia, hipermetropia i astigmatisme en el prestigiós Centre d’Oftalmologia Barraquer així com el Curs d’Optometria Pre i Post-lasik en el Institut Oftalmològic Gabriel Simón, ens posem a la seva disposició per assessorar-vos sobre el que suposa aquesta opció. En el cas de intervinguts amb anterioritat també podem controlar l’evolució tant de la seva visió com del seu estat ocular rere la intervenció.

Carles Fàbregas