La visió ha estat considerada durant molts anys com un fenomen passiu, on l’únic ajut que podiem aportar en front d’un problema visual era la compensació de les dioptries oculars ambs lents apropiades i corregir desviacions dels eixos visuals amb prismes o tractaments quirúrgics.

El progressos de la neurofisiologia, l’estudi oritogenétic de la visió, ciencies com la psicologia experimental i la del desenvolupament del nen, han permes donar un enfoc més dinámic a la visió.

Els nostres ulls son organs de recepció d’estimuls visuals i veiem a traves d’ells, però nomes comprenen i aprenen a traves de la visió, que és la capacitat que tenim els éssers humans per processar la informació del nostre entorn i obtenir un significat i comprendre el que es veu a traves dels ulls.

A partir d’aquí podem considerar que hi ha problemes oculars produits quan hi ha canvis estructurals mesurables en els ulls: hipermetropies, miopies, astigmatismes, estrabismes i enfermetats o traumatismes als ulls; i problemes visuals que son produits quan no som capaços d’entendre la informació que rebem a traves dels nostres ulls.

La visió doncs, és un conjunt d’habilitats que els essers humans no heretem a traves de la informació genética, sino que les hem d’apendre, per tant, és evident que tambè es poden entrenar o reeducar.

Entre les habilitats visuals que aprenem al llarg del desenvolupament quan som infants, i que es poden entrenar posteriorment, destaquen el que seria tota classe de moviments oculars (de seguritat, de fixació), el canvi d’enfoc al passar de mirar de lluny a aprop i a l’inreves, la percepció de la profunditat dels objectes, la visió periferica, la binocularitat o capacitat per veure amb tots dos ulls alhora, el manteniment de l’atenció, l’agudesa visual tant de lluny com d’aprop, la visualització d’imatges mentals o memoria visual, etc.

L’entrenament visual o terapia visual está enfocada a millorar o reforçar aquestes capacitats ja apreses o a tornar a reeducar la nostra visió de manera correcte per obtenir un máxim rendiment amb un mínim esforç i d’aquesta manera prevenir o evitar problemes posteriors com mals de cap, visió doble, supressions, fatiga, incomoditat, baix rendiment escolar i laboral, augment de la miopia i fins hi tot “falses miopies” o miopies funcionals.

En la societat actual, l’esser humà utilitza cada cop més la visió com a eina de treball, en la feina o l’escola, de manera que les nostres capacitats visuals queden superades creant-se aixi l’anomenat “estres visual”.

Es lógic doncs, pensar que a l’igual que qualsevol esport, les persones volgem tenir en forma la nostra visió.

Els estudiants amb bones habilitats visuals llegeixen mes rápid, ambs menys esforç, entenen millor el que han llegit i ho retenen per més temps.

La terapia visual inclou, doncs, la utilització de la filosofia de: RESOLDRE EL PROBLEMA o PREVENIR EL PROBLEMA. Tot això depen de la persona, ja que cada terapia és individual i diferent per a cada cas.

L´exit d´una terapia visual radica en gran part en el programa dissenyat per l´optometrista i no simplement en

les tècniques i instruments utilitzats. Però el mes important és la comprenssió, participació i sobre tot la motivació del pacient.

Es donen molts casos en que és el nen el que ha de fer els entrenaments, llavors és inportantíssima la tasca que puguin fer els pares en front la terapia. La seva convició i constancia ajudarà tant al nen com al professional que dirigeix l’entrenament.

Maí, però, la terapia visual s’ha de convertir en una obligació que s’hagi de fer a disgust. Sempre ha de ser una cosa que sigui voluntaria i que el pacient es trobi a gust, i pensar que per poc que es faci estarem ajudant al nostre sistema visual a treballar més comode, sense fer tant esforç i de forma mes eficient tant en l’escola, la feina, l’esport o qualsevol tasca a la que li tinguem que dedicar una atenció especial.

La feina que tenim els optics-optometristes en aquesta societat es millorar el sistema visual desde el punt de vista funcional, adaptant-se a les necessitats i feines de cada persona, ja sigui amb la prescripcio de lents per ulleres, lents de contacte o terapies visuals i fins hi tot combinant qualsevol d’aquestes possibilitats si es necessari.

ÒPTICA FÀBREGAS

Quantes vegades ens hem adonat que al taparnos un ull no veiem gaire clar amb l’altre. Això, que pot semblar una cosa tan simple, ens pot passar per alt, i de fet encara ara, en els temps en que vivim hi ha moltes persones que no saben que un dels seus dos ulls no te la mateixa visió que l’altre, és a dir, que té un ull “mandrós”, o el que seria el mateix, un ull ambliop.

Qué es l’ambliopia?. L’ambliopia es un defecte visual caracteritzat per una baixa agudesa visual en un ull (o de vegades en tots dos), que no millora amb la compensació optica, ja sigui amb ulleres o lents de contacte.

Aqueta baixa agudesa visual no ve determinada per un deterioramnt patològic, sino que va lligada a transtorns oculars motors, com estrabismes o fixacions excèntriques o per problemes sensorials associats a la binocularitat.

Encara que pot afectar a tots dos ulls, el més típic és que només sigui en un d’ells. D’aquesta manera una diferencia significativa de l’agudesa visual entre els dos ulls pot evidenciar un signe clar d’ambliopia.

Les causes de l’ambliopia són, moltes vegades, difícils de determinar i implicar qran quantitat de proves específiques i examens oculars i visuals que ha de realitzar l’òptic-optometrista.

L’ambliopia pot apareixer per culpa del poc ús d’un ull desviat en un estrabisme, o per la imatge borrosa per un defecte refractiu (miopia, hipermetropia, etc…) no compensat, també per opacitats en els medis oculars en nens, com per exemple en cataractes congènites. Altres factors que podríen provocar una ambliopia podria ser per enverinament químic, ingestió excesiva de vegudes alcohòliques i l’ús del tabac, així com carencies nutricionals en la infancia.

Es important poder detectar una ambliopia quan abans millor, sobre tot en el cas dels nens i això ho poden fer perfectamnet els pares o educadors amb una simple prova.

Taparem al nen un ull primer i després l’altre, observant en cada cas les seves reaccions. Si hi ha una ambliopia, el nen veurà pitjor amb un dels dos ulls, però que vegi borrós no implica necessariament que sigui una ambliopia, però és un indici perque sigui realitzat un examen visual complert.

En els nens més petits o els nadons, la detecció per part dels pares es pot realitzar mitjantsant una minuciosa observació de les seves accions. Si fixa la vista sobre un objecte i veiem que desvia un ull, o quan no fa cas d’estímuls lluminosos pot ser que hi hagi un mal funcionament del sistema visual.

Quan tapem un ull a un nen que sigui ambliop, aquest plorarà o es queixarà quan el que tapem sigui l’ull bò, perque en aquest moment veurà pitjor o no veurà. Tambè ens hem de fixar si el nen ensopega amb les coses o és maldestra amb les joguines o objectes de visió propera, no reconeix persones que està acostumat a veure o manté els ulls perduts sense cap fixació.

Davant de qualsevol d’aquests signes és aconsellable la revisió per part de l’òptic-optometrista, que farà un examen visual complert descartant qualsevol possible patologia que pogues causar aquesta baixa agudesa visual.

En aquest cas seria enviat ràpidament a l’oftalmòleg per tractar la patologia.

El tractament de l’ambliopia pasa per entrenar aquest ull mandrós perque aconsegueixi veure nítidament a qualsevol distancia, amb lents compensadores en ulleres o lents de contacte i combinat amb un programa d’entrenament visual de l’ull ambliop i igualar-les amb les de l’ull bó. Un cop aconseguit això, l’entrenament desenvoluparà i potenciarà les habilitats binoculars que amb l’ambliopia quedaven perdudes.

La prevenció de l’ambliopia pasa per realitzar succesius examens visuals en la infancia amb la qual cosa obtindriem una detecció precoç, fundamental per a una millor solució del problema. Quan abans es detecti qualsevol problema visual, millor pronostic té per tractar-se, ja que moltes vegades no s’hi és a temps d’aconseguir cap millora, sobre tot en el cas de l’ambliopia.

L’obsevació dels nens per part dels pares és doncs, un factor important per a la prevenció i de gran ajuda per les posteriors revisions i tractaments efectuats per l’òptic-optometrista.

ÒPTICA FÀBREGAS

El ja conegut “estrés visual “ no només és un problema que és dona en les persones adultes. El nen cada cop té unes demandes de visió i necessitatas visuals més grans. No només en l´escola el nen força la seva visió .

A casa, la televisió , els videojocs, l´ordinador son llocs on el nen cada cop hi passa més hores.

La nostra societat tendeix a treballar en espais visuals reduits i en distancies curtes, amb la cual cosa provoquem en el nostre sistema visual un sobreesforç que no sempre sóm capaços de contrarestrar. El nen també es mou en aquestes circumstàncies.

En l´ actualitat els adults hem assimilat l´estrés amb major progressió que un nen. L´estrés ens produeix una sobrecàrrega corporal i emocional patint així una adaptació o en el pitjor dels casos una disfunció i deterirament d´òrgans o parts del nostre còs , entre aquestes també inclòs el sistema visual.

En el nen, la feina d´aprop imposada per la societat i l´entorn crea unes demandes visuals superiors a les capacitats de visió que aquest té , tenint en compte que és un sistema visual que encara no s´ha a desemvolupat del tot i no està preparat per a una gran activitat en visió de prop, afegint-se a tot això les pressions familiars, escolars i de conducta.

Es per tot això que hem d´oferir uns coneixements , revisions visuals i tècniques de relaxació per defençar-se

De l´estrés i del gran nombre de molesties produides per aquest, com mal de cap frontal, dolor ocular , ulls vermells , fatiga visual, sensibilitat a la llum, visió borrosa al canviar de lluny a aprop, apropar-se al texte , males postures per llegir i escriure, augment de la miopia, baix rendiment escolar, etc…

Per tot això, els nens han de ser observats pels professors i els pares i en el cas i com a mida de precaució acudir a un professional de la visió que s´ocupi de, no només detectar un possible error refractiu, sinó també

d´analitzar la visió binocular, motricitat ocular, convergència i divergència dels eixos visuals, flexibilitat acomodativa, relació acomodació i convergència, etc..

El canvi de rendiment en el nen i el seu possible estrés visual acostuma a aparèixer a meitat del curs, quan el nen ja ha esgotat part de les seves reserves visuals.

Davant d´un estrés visual el nen reb una activació del sistema nerviós simpàtic, produint una dilatació

pupil.lar , relaxació de l´acomodació i una pèrdua de manteniment de l´atenció en la feina d´aprop.

Per contrarrestrar això, es produeix una activitat del sistema nerviós parasimpàtic i una sobreacomodació ; canvia la relació de la convergència amb l´acomodació apresa pel cervell i es produeix un augment de la convergència, amb la qual cosa disminueix el tamany de la imatge retiniana i per tot això el nen tendeix a acostar-se més per llegir o escriure.

Quan aquest proces es repeteix varies vegades i s´esgoten les reserves del sistema nerviós simpàtic apareixen els simptomes d´envermelliment i picor d´ulls, mal de cap , coll i esquena, i això és l´avís de possibles canvis dels paràmetres fisiològics.

En aquest moment pot passar que el nen abandoni la feina escolar i s´acabi l´estrés , o que es produeixi una adaptació a l´estrés visual i apareixin problemes binoculars i acomodatius , que després podrien derivar en una miopia.

Tot nen que comença una activitat escolar , hauria de passar per la consulta d´un òptic-optometrista, amb la qual cosa es realitzaria una eficaç prevenció de l´estrés visual i com aconseqüència l´abandonament escolar, falta de rendiment escolar i la miopia.

Les mesures a pendre per part de l´especialista acostumen a ser: ulleres o lents de contacte , teràpia visual, o les dues combinades. Tot això acompanyat de mesures ergonòmiques tanrt a l´escola com a casa.

ÒPTICA FÀBREGAS