SER GRAN

Wilde va escriure ”La tragedia de la tercera edad no es ser viejo, si no que se es joven”.

En aquest nou mil•lenni s’imposa contemplar aquest concepte des d’una filosofia global, menys tràgica, on ser jove en la maduresa constitueixi una actitud normal i un al•licient vital per les persones grans.

En la maduresa es tan important mantenir-se en forma com mantenir l’interès i la curiositat pel món que ens envolta. La vitalitat física, mental i social no es tant una qüestió de gens sinó com de l’estil de vida que escollim.

En aquesta etapa de la vida, quant els sentits comença’n a debilitar-se, la visió adquireix una importància capital, que ens permet establir una relació amb l’entorn i les demés persones, a més de ser el vincle per poder desenvolupar aficions e inquietuds culturals.

Un esperit creador o artístic podrà despuntar a l’exterior durant la maduresa o desenvolupar-se plenament. Els jocs de taula i en especial l’escacs, no només ens permeten gaudir, si no que ens ajudaran a mantenir la ment desperta. En aquest mateix sentit, la lectura, la música, els esports, el col•leccionisme, el cinema, el teatre, visites a exposicions o museus…, seran opcions interessants per viure amb intensitat aquest important i llarg període de la vida, assolint una major autoestima e interès per tot allò que ens envolta.

El paper protagonista de la visió en totes i cadascuna d’aquestes activitats ens indica la gran importància de la prevenció i de tenir cura de la salut ocular. En condicions d’un correcte funcionament dels demés sentits, un 80% de tota l’informació que rebem ve donada per la visió. Una bona visió implica l’absència de patologies significatives en ulls i vies òptiques així com un estat refractiu visual adequat per cada distància de treball. Un control professional de la visió tant a nivell patològic com a nivell funcional, garantirà una salut visual adequada per assegurar la comunicació de la persona gran amb el món exterior.

Les persones grans, amb freqüència es veuen afectades per alteracions patològiques de diferent pronòstic, que poden afectar d’una manera o d’un altre a la visió. És prou habitual que a persones afectades per cataractes, en les que un canvi de compensació òptica podria millorar la visió, s’aconselli, poc afortunadament, no adaptar lents noves per possibles canvis refractius que puguin haver-hi posteriorment. No per presagiar a curt termini un possible canvi, negarem la possibilitat de millora, hipotecant la visió del pacient en espera d’una intervenció quirúrgica que en molts casos trigarà mesos o anys. Si podem millorar la seva visió amb una nova prescripció oftàlmica fins que arribi el moment d’intervenció, es convenient efectuar-la.

Les persones grans, no sempre reben tota l’informació necessària i de la manera adequada per poder optar a una solució concreta i eficaç davant un determinat problema visual. No sempre son conscients de que d’una correcta exposició de les seves necessitats visuals facilitarà al professional el donar una resposta adequada a la seva visió. La comunicació entre professional i pacient resulta imprescindible per optimitzar la solució adequada a les necessitats visuals de cada pacient.

Hem de considerar la visió com un procés global en el que intervé tot l’organisme. Les persones grans poden i deuen potenciar la seva visió, no només amb la prevenció i els controls adequats, si no mitjançant un estil de vida actiu e interessat per tot el que els envolta.

La comunicació entre diferents especialistes de la visió i d’altres professionals de la salut, sempre que sintonitzin amb el món de les persones grans, donarà com a resultat, des del punt de vista de la salut global, una major qualitat assistencial i una millora en l’atenció del pacient.

Carles Fábregas.