LENTS PROGRESSIVES, L’ALTRE MANERA DE VEURE

La presbícia o vista cansada és una anomalia de la visió deguda a l’evolució natural de l’ull. Sorgeix entre els 40 i 45 anys. Apreciem una disminució de la capacitat d’enfocament en visió pròxima. A la pràctica això es manifesta quan descobrim que tenim un problema per poder llegir o escriure amb comoditat i a la distància habitual.

Amb l’intenció de solucionar aquests problemes, l’Industria Òptica ha evolucionat de manera sorprenent per crear les últimes generacions de lents progressives. Amb això, no només s’ha aconseguit millorar de forma radical la visió del prèsbita, si no també la pròpia imatge i confort.

Un dia ens sorprenem a nosaltres mateixos fent un nou gest sense adonar-nos. Al començar a llegir, a escriure o cosir; el nostre cap s’allunya del que tenim a les mans, per que no el diferenciem amb detall. Al no poder tirar el cap més enrere, allunyem els braços. Tot és més clar ara, però molt més lluny. Des d’aquest precís moment es confirma que tenim presbícia.

La presbícia no apareix de sobte. És simplement una anomalia de la visió produïda per la evolució natural de l’ull.

Perdem elasticitat a la lent, anomenada cristal•lí, que ens permet enfocar les coses a distàncies curtes. Aquesta pèrdua s’inicia ja cap la nostre infància, però no es comença a notar en tota limitació fins la maduresa. És calcula que entre els 40 i 45 anys el nostre punt pròxim per enfocar ja es troba a més de 40 centímetres, amb el que la distància de treball resta alterada, per això és complicat o impossible el realitzar tasques prolongades de prop.

Ens allunyem instintivament de qualsevol objecte per poder observar-ho amb més nitidesa, apareix cert cansament o fatiga visual. Les imatges es tornen borroses i s’ajunten les lletres i precisem d’una major i millor il•luminació per veure les coses de prop.

Depenen de la persona, del treball que es realitzi i de la ametropia que es pateixi, aquests símptomes apareixen més o menys d’hora.

Els prèsbites, ja sigui més tard o més d’hora, han de millorar la seva visió utilitzant lents que els hi permetin eliminar aquesta anomalia sobrevinguda.

El més típic per corregir la presbícia es la ullera de prop, amb graduació només per distàncies pròximes.

Aquest tipus de correcció ens limita molt l’àrea de visió, ja que al tenir una sola graduació només ens permet enfocar a una distància.

Per poder veure tant de lluny com de prop, existeix l’opció de la lent bifocal, però l’inconvenient és el salt tant brusc que te de la visió de lluny a prop i no tenir una bona visió en distàncies intermèdies, a més afegint la molèstia de la línea del bifocal i el component antiestètic. Degut a això, aquest tipus de lent bifocal està en desús.

Front a aquest tipus de lents ens trobem amb els progressius, avui en dia la millor manera de solucionar el problema de presbícia.

Aquest tipus de lent és un gran avançament de la Tecnologia Òptica. No presenten línees de transició entre la visió de lluny i la pròxima, a més a més ens ofereix una bona visió intermèdia molt important pel desenvolupament de les nostres tasques diàries ja sigui a la feina com a casa i també, perquè no, es una lent més estètica.

En poc temps la tecnologia de fabricació d’aquestes lents progressives han avançat molt ràpid, permetent lents amb zones de visió molt amplia i pràcticament sense aberracions laterals i amb una progressió molt suau per passar de la visió de lluny a la de prop i viceversa.

Existeix, des de fa algun temps, un tipus de lent de prop amb visió intermèdia, que ofereix una visió pròxima més amplia i eixerida, aconseguint una obertura de l’entorn de prop, ideal per treballar en grup i amb pantalles d’ordinador o vídeo, reunions o en un sopar, realitzar treballs de bricolatge, etc.

Per una correcta compensació òptica, al aparèixer els símptomes de presbícia abans comentats, deuríem acudir a un especialista òptic optometrista o oftalmòleg, per procedir a un examen visual amb el fi de rebre l’ajuda òptica necessària en cada cas.

Carles Fàbregas